Encara un altre bloc

Taller sobre narratives digitals

Demà fa dues setmanes que vaig començar un taller sobre narratives digitals, un tema que crec que hem d’aprendre per continuar avançant en el programa Compartim. Julio Zino i Elena Martin, els professors del taller, condueixen amb una il·lusió poc freqüent el curs i m’adono que tots aprenem de tots, que ens anem descobrint fins i tot a nosaltres mateixos.

Comencem amb una definició, és clar: què són les narratives digitals. Doncs són relats de caràcter personal que combinen la narració tradicional amb elements multimèdia (fotografies, vídeos, so, música…) i es tradueixen en un vídeo.

Les característiques bàsiques són:

- La brevetat (el guió ha de tenir entre 250 a 500 paraules i el vídeo ha de durar 5 minuts com a màxim)
- La narració en primera persona
- La persona que crea la història és qui la narra i la produeix
- El programari que s’utilitza per crear-la és lliure o gratuït
- Incorpora elements multimèdia: fotos, imatges, música i vídeos.
- No és una producció professional i els mitjans tècnics són accessibles
- La vocació de ser compartida

La narrativa digital és sobretot una forma de coneixement i d’expressió que pot utilitzar qualsevol persona per parlar sobre qualsevol tema i que pot compartir amb tothom gràcies a les TIC.

El Julio i l’Elena ens expliquen que hi ha tres fases en l’elaboració del guió: l’evocació, la creació i la correcció. I és curiós que el requisit de veracitat de la història i de narrar-la en primera persona fa que durant la primera sessió una persona plori mentre relata el que li evoca una fotografia que havíem de portar al curs. El segon dia és una altra persona que, mentre llegeix el guió que ha escrit, també es posa a plorar.

Els professors insisteixen a dir que la història ha de ser personal, que no vol dir que hagi de ser íntima, però, tal com transcorre el curs, diversos alumnes comentem que potser, a més, ens serveix per fer teràpia perquè afloren molts sentiments i moltes emocions.

Encara no s’ha acabat el curs i, com us podeu imaginar, la feina que hem de desenvolupar és precisament l’elaboració d’una narrativa digital. Hi estic ben embolicada: cercant fotos, buscant la música idònia que lligui amb el guió i amb la història que explico, però és una experiència que no oblidaré i que, sens dubte, espero aplicar a moltes coses.

I, com a mostra, una narrativa digital molt bona, de Diego Vidart. Però escoltem-lo:

Més informació sobre narratives digitals

Center for Digital Storytelling
HD UY – Historias Digitales del Uruguayfitxer
Relatos digitales. GREAV (Universitat de Barcelona)

La Xarxa d’Innovació Pública (www.xarxaip.cat)

(Post traduït del bloc de la Francesca Cañas, amb el qual m’identifico plenament: per què escriure’n un de nou si ella ja ho ha escrit i és exactament el que jo voldria dir?)

Fa uns mesos, un grup de professionals vam decidir organitzar-nos al voltant de la Xarxa d’Innovació Pública. Ens vam proposar aleshores elaborar unes línies de treball conjuntes per compartir projectes, bones pràctiques, coneixement, notícies… en definitiva, per intercanviar experiències i aprendre’n tots junts i, al mateix temps, millorar i idear nous serveis amb la resta d’actors públics (ciutadania, proveïdors, etc.)  a partir del coneixement de l’Administració. Així mateix, volíem encomanar a la resta de persones que  d’una manera o una altra treballen a l’Administració, les nostres ganes d’irradiar idees, prpostes i energia per promoure el canvi en l’organització.

Doncs, bé, ja s’acosta el moment que la nostra xarxa, ja madura, es presenti en societat, i ho farà el proper dia 14 de juny, a les 16 hores, a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (c/Girona, 20. Barcelona).

En aquest acte es presentarà la versió catalana en format digital del llibre INprenedors i comptarem amb la presència de:

• Tíscar Lara, vicedegana de Cultura Digital de l’Escola d’Organització Industrial de Madrid, i Joan Cruz, de Fundació Telefònica, com a coautora i editors del llibre.
• Dioni Nespral i Alberto Ortiz de Zárate, autors del llibre
• Jordi Graells, coautor del llibre i que presentarà la Xarxa d’Innovació Pública.

15 anys de Softonic: enhorabona!

Logotip Softonic

Anant en avió llegeixo a la revista Esquire que un nenet (de 36 anys), en fa 15 que va fundar Softonic. En recordo els inicis: aleshores només hi havia un lloc legal i decent on descarregar programes. Era TuCows, les dues vaques, que encara continua, i on tota la informació era en anglès. Softonic seguia el model de TuCows però se’ns feia  més proper, ja que el web és en castellà.

Tomás Diago, president i fundador de la companyia, tenia 21 anys quan la va fundar i estudiava enginyeria informàtica a la UAB. No fa cara de voler ser comparat amb en Zuckerberg, tot i que Esquire, inevitablement, ho fa.

Està clar que la història no té res a veure per molt que siguin dues històries d’èxit de nanos joves. Quinze anys d’existència amb millores contínues i també contribucions humanitàries li confereixen un cert pes a Softonic (quinze anys són fins i tot solera a Internet) i em sembla millor comparar-ho a la creació, molt més recent, d’EyeOS, de mans de Marc Cercós i Pau Garcia-Milà, a qui, per sort, escoltarem dimarts en la 23a sessió web.

Enhorabona, Tomás Diago, i enhorabona, Softonic. I una petició: per a quan una versió del web en català? No estaria malament, oi? ja que tant el seu fundador com l’empresa són a Barcelona

Vélez-Málaga

He estat dos dies a Vélez-Málaga, al I Encuentro Nacional de Experiencias y Buenas Prácticas en Pactos, Acuerdos de concertación y Redes de Trabajo Colaborativo, convidada per l’OALDIM de Vélez-Málaga per tal d’explicar l’experiència del programa Compartim.

Un nom llarg per a un congrés que barrejava, com ells dirien, churras con merinas: potser poc específic i incloent dos temes, que potser podrien ser complementaris, però que, a la pràctica semblen viure a móns diferents (pactes i acords de concertació a l’Administració local, d’una banda, i xarxes de treball col·laboratiu, de l’altra).

Però he tingut la sort de conéixer de prop Borja Marcos, que ens va explicar un projecte interessantíssim que ha engegat la Federación de Municipios i que es diu Goblonet (al qual tothom anomenava Globonet, curiós!). Gob de gobierno, lo de local, insistia en Borja i no hi va haver manera que ningú ho pronunciés correctament. El projecte està basat en un gestor de continguts desenvolupat específicament per a aquest projecte i li treu molt de profit al sistema d’altres xarxes socials (eines de recomanació, RSS, publicació de notícies, fins i tot videoconferència). Li vaig prometre a en Borja que m’hi donaria d’alta i avui ara mateix ho faré.

Isabel Heredia, amb qui ja ens havíem posat en contacte feia dies, va explicar un projecte que abasta un àmbit més petit, però que vaig sentir molt de prop, ja que me’l van explicar directament algunes de les participants: orientadores laborals de diferents municipis de Málaga. Sembla que hi ha una important xarxa de gent que es dedica a aquesta feina, però que treballen de forma separada. Els vaig suggerir algunes idees per treballar col•laborativament i també els vaig explicar la nostra experiència. Isabel ens va parlar de la xarxa Redatodacosta.

La guinda del pastís la va posar Alfonso Alcántara (més conegut com a @yoriento a Twitter, sobretot, però també a altres entorns a Internet). Amb una explicació ameníssima i divertidíssima de l’ús de les xarxes socials des del Servei Andalús d’Ocupació, mirant de fer entendre un nou model d’Administració, però també un nou model de funcionari, va apassionar la majoria d’assistents a l’acte.

Les notes discordants: alguns elements crítics que s’aferren a perpetuar uns models que ja fa temps que són caducs i el descobriment d’una pràctica comuna entre els andalusos (això em va explicar) que es diu “cloncusiones”, que consisteix en l’aparició d’un individu que fa burleta de tot el que ha succeït en el decurs de la trobada, congrés o esdeveniment corresponent. Poc afortunat, sincerament.

En fi, una curiosa estada a Málaga on no només vam compartir coneixements, sinó també pescaíto frito i algun gotet de vi.

Tot ha canviat (i més que canviarà!)

Todo va a cambiar, Enrique Dans

Tot i que el llibre d’Enrique  Dans, objecte d’aquest post, porta per títol Todo va a cambiar, com el mateix Dans diu, per a moltes persones tot ja ha canviat o està canviant. De fet clou el llibre aquesta frase: “No se quede en el ‘todo va a cambiar’. En realidad, todo ha cambiado ya”.

Todo va a cambiar és un llibre fàcil de llegir, interessant i amè, diria que fins i tot en algun moment enganxa. És, en definitiva, una guia per entendre millor la societat de la informació i els imparables canvis tecnològics que estem vivim.

Amb pròleg de Vinton Cerf, un dels pares d’Internet, Todo va a cambiar pretén aplegar explicacions, experiències, i fets per intentar entendre els canvis que la tecnologia està provocant en tres àmbits diferents: les persones, les empreses i la societat, però amb una major incidència pel que fa a les persones. Relata com les diferents generacions assumeixen aquests canvis tecnològics, exemplificant-ho amb la seva pròpia família (el seu pare, ell mateix i les seves filles).

El llibre explica, a més, com Internet ha canviat alguns models de negoci del món de l’oci i de la cultura (la música, la premsa, la comunicació o el sector editorial) i què han de fer les empreses per adaptar-se als canvis i no perdre competitivitat.

Analitza més o menys extensament molts temes: les diferents etapes d’Internet, els drets d’autor i la pirateria, l’expansió de l’imperi Google, l’auge i caiguda de Microsoft, l’èxit de Youtube, la difusió dels blocs, la informàtica en núvol, el web 2.0, la societat hiperconnectada i acaba el llibre —per a mi la part menys lluïda— fent pronòstics de futur.

Enrique Dans signant llibres la Diada de Sant Jordi

L’impacte social dels canvis de què ens parla al llarg del llibre es fa palès en la següent afirmació: “La disminució brusca dels costos de transacció i comunicació conforma el canvi més important que hem viscut al nostre sistema econòmic des de l’època de la Revolució industrial de finals del segle XVIII, un canvi comparable al d’una glaciació. Quan penseu en els canvis que la tecnologia provoca a persones i empreses, penseu en aquesta dimensió: hem viscut un canvi dràstic en l’entorn i ens toca adaptar-nos-hi.”

Per acabar, destaco, potser per una coincidència amb els interessos de l’autor, l’èmfasi que fa sobre l’impacte social que té l’ús dels blocs i dels microblocs. I és que Dans és un conegut blocaire des de fa més de sis anys: el seu bloc, El blog de Enrique Dans, és un dels més freqüentats del món en llengua castellana.

Enrique Dans: Todo va a cambiar. Tecnología y evolución: adaptarse o desaparecer. Deusto SA Ediciones. Barcelona, 2010

De lip dubs

Quan ja fa uns mesos vaig veure un vídeo que els treballadors de Vueling van gravar les passades festes nadalenques, vaig pensar que es tractava d’una nova moda d’Internet i un altre més dels esdeveniments socials que s’hi generen. Però de nova ja no en té res, ja que el primer lip dub conegut és de l’any 2006, fa quasi 4 anys.

Lip dub Vueling

Jake Lodwick, fundador de Vimeo, proposava el terme lip dub quan va gravar el vídeo Endless Dream amb la música que ell mateix cantava mentre caminava pel carrer: Jake mou els llavis, però la música que se sent és la peça original. Jo sempre n’he dit fer playback, que és allò que fan els cantants quan actuen, però en realitat la seva veu no sona en directe, sinó que ha estat gravada prèviament.

Un lip dub (o lipdub, en català: doblatge labial) és un vídeo rodat en una sola seqüència que combina la sincronització labial i doblatge d’àudio per fer un vídeo de música. Es fa filmant persones que fan veure que canten i que sincronitzen els llavis amb la lletra d’una cançó que escolten: els participants del lip dub canten un tros de la cançó fins que són substituïts in situ per un altre participant que continua per on anava l’anterior participant, i així successivament, fins al final de la cançó.

Són vídeos senzills, espontanis, amb l’única finalitat de divertir i divertir-nos, i solen reunir algunes d’aquestes característiques:

• Espontaneïtat: sembla com si el vídeo fos una improvisació, sense assajos ni preparació de cap mena, com si tot sortís rodat. Vinga, cantem i ballem una miqueta!
• Participatiu: al vídeo hi sol participar un bon nombre de persones i tots participen de la improvisació i de l’alegria del moment.
• Humor, bon rotllo: la gent mostra una actitud divertida en el vídeo, s’ho estan passant bé.
• Mostren diverses persones cantant una cançó mentre es desplacen per un espai, generalment l’interior d’una empresa (cas Vueling) o d’una universitat (hi ha molts lip dubs fets per alumnes d’universitats).
• Són fàcils de difondre gràcies a xarxes socials com Youtube, Facebook o Twitter.
• Els lip dubs se solen acabar en un espai on s’ajunten totes les persones que hi han participat i al mateix temps canten o criden alguna cosa.
• Un altre element comú de molts lip dubs és l’aparició de pancartes en què podem llegir o bé frases de la cançó o bé de l’empresa o organització que munti el lip dub.

Fa uns dies, encuriosida pel tema, vaig passar una estoneta buscant lip dubs a Youtube i, definitivament, els meus predilectes són dos vídeos que ja coneixia: el que Vueling va publicar per felicitar les festes de Nadal de 2009 i un lip dub fet a la Universitat del Quebec el setembre de 2009 on van participar un total de 172 estudiants.

Lip dub – I gotta feeling

Vueling together

Del núvol estant

Núvols

Durant aquest mes d’agost, el portal Vilaweb ha publicat un conjunt d’articles frescos, breus i aplegats sota el títol ‘Del núvol estant’ en què s’explicaven un seguit d’aplicacions que són “al núvol” (cloud computing, aplicacions que hi ha a Internet, que no hem d’instal·lar al nostre ordinador, sinó que les utilitzem directament a la Xarxa).

El concepte de cloud computing s’està estenent ràpidament i la llista d’aplicacions al núvol creix dia a dia i en tots els àmbits; fins i tot hi ha sistemes operatius al núvol de la Xarxa (per exemple, eyeOS). Segons Vilaweb, “la independència al respecte dels ordinadors, la seguretat, la flexibilitat i la gratuïtat de moltes d’aquestes aplicacions n’expliquen l’auge”.

Els blocs, els tuits que publiquem a Twitter són dos exemples clars del que representa el cloud computing, ja hauríem de pensar que ningú no fa còpia de tots els posts i comentaris que publica al seu bloc, sinó que són allà, als núvols d’Internet, a can Blogspot o can WordPress.

Destaco, pel seu interès, els següents “delsnúvolsestant”:

- Presentació
- Còpies de seguretat
- Paquets ofimàtics
- Editors de vídeos
- Editors d’imatges
- Antivirus
- Sistemes operatius